Ara vosaltres també sou avis... i seguim tant units com sempre.
Moltes felicitats ocellet!

helena i berta

No sé si te’n recordes, però ara fa 10 anys......

En aquests 10 anys han passat moltes coses, de bones i de dolentes, però tu sempre has continuat amb el teu optimisme i les teves ganes de tirar endavant. Que segueixes sent així de positiva per molts anys més.

Josep Maria

MARE MEVA!

    Una nit, després d'escoltar la cançó "amigo felix" d'Enrique y Ana (deu ni doret...) et vaig prometre que mai em separaria de vosaltres. Per a mi hereu els millors, els més savis, els més guapos, mai teníeu cap pregunta sense resposta i sempre tot era tranquil i feliç. 
    Al llarg dels anys vaig adonar-me que sí que hereu guapos, savis i intel•ligents, però les coses ja no eren tant tranquil•les perquè el meu cervell bullia, ens enfadavem moltes vegades i sovint no teníeu resposta a les meves preguntes existencials. Finalment als 25 anys vaig decidir marxar de casa (encara que no gaire lluny, per si de cas!) .
    Des de llavors ja no em plantejo si sou guapos, savis o intel•ligents sinó que sou els meus pares i que tots som com som, però encara hi ha una cosa que coincideix amb el que pensava de petita: vull seguir estant al vostres costat perquè, malgrat ens enfadem en molts moments,  en el fons en el fons, us estimo i molt!


Felicitats mare!!!!

Simplement una endevinalla per aquells que teniu uns quants anys. Es a dir els que passeu dels cinquanta

Una pista: Està ben escrit. Es "qui" i no "què"

Us ho vam fer passar tan bé, en aquest creuer...Em sembla que tant la Gemma com jo us vam fer tastar a tots la nostra preadolescència en l'estat més salvatge...i en una petita barqueta de ben pocs metres quadrats! Sortir-ne il·lesos va ser una gran proesa per part vostra, capitans i tripulans. Ara bé, els grumets en tenim un record magnífic!
Una gran abraçada i que puguem seguir empipant-vos durant molts d'anys!
Laia

RECORDES QUAN....

M’han dit que t’escrigui alguna cosa, però se’m fa difícil això de fer-ho públic. Ja saps, jo des de petita he sigut la “vergonyosa”.

Intento recordar, però només em venen al cap un seguit d’imatges. Al menjador de la planta baixa, al voltant de l’estufa de petroli. En Víctor i jo fent deures, tu exercicis de taquigrafia, la iaia Laieta i la mama planxant i cosint mentre escoltàvem per la ràdio la vida de la Soraya de Pèrsia.

El dia de la gran nevada de Nadal. Estàvem a punt de dinar i el papa trigava en arribar. Al final, va fer-ho com cada dia amb la seva cartera de cuir on ens portava la llet que acabava de munyir. Havia hagut de tornar caminant des de casa els avis d’Horta perquè el tramvia no funcionava. Aquella nit, recordes, el papa i la mama van pujar al terrat a treure la neu perquè tenien por que s’ensorrés el sostre. Després ens vam fer un fart de riure quan ens van explicar que la mama, sempre tan atabalada, es va fúmer de cap i va caure de cul sobre la neu escales avall.

Te n’adones que tu mai has dormit sola? Fins que et vas casar, sempre hem compartit habitació. De petits tu i jo i el Víctor, el nen, amb el seu llit de baranes. Després quan feien els pisos, compartíem llit allà a casa “el sabater” i finalment al pis nou, amb aquells mobles de “fòrmica”. Aquella època sempre ens discutíem. Mira que eres emprenyadora. Tu volies llegir i jo volia dormir. Tu eres “la senyoreta” i jo la que donava pel sac.

Però recordo especialment el dia del teu casament. Jo amb aquell vestit a l’estil far west que em veu fer posar, tocant les campanes de La Tossa. Aquell dia vaig pensar que et trobaria a faltar. Però curiosament, des d’aleshores, crec que hem estat més unides. Tu com a germana gran, donant-me consell quan la Marina i la Berta eren petites o fent pinya tots plegats davant les adversitats familiars.

Recordes els estius que hem coincidit a Menorca, o els viatges de l’Índia o Cuba. Van ser divertits, no? O els dinars familiars dignes d’un clan sicilià?

Hem passat gran part de la nostra vida plegades, però hi ha coses que no es diuen, se saben, encara que el plaer de fer-ho és immens. Gràcies per tenir-te sempre al meu costat.

Griselda

CAP DE FAVÀRITX

Aquí s'acaba el món, o tal vegada

comença i el llenguatge de les pedres

és un recer misteriós i lúcid

per repensar la vida i estimar-la.

Aquí s'atura el temps i només resta

l'interrogant del mar, la desmesura

que empetiteix el gest, o bé l'exalta.

Llum i més llum en una orgia d'ecos,

mar i més mar per esculpir a les roques

rostres, senyals, enigmes i preguntes,

sempre distants i sempre comprensibles.

L'u i el divers s'esbalcen i es confonen

pels farallons dels anys, mentre una noia

de pits nus i de cuixes esveltíssimes

vinguda no sé d'on, s'apropa, lenta,

brandant amb la mà estesa algun missatge.

Miquel Martí Pol

Moltes felicitats Montserrat, t'estimo molt.

Llúcia