Una nit, després d'escoltar la cançó "amigo felix" d'Enrique y Ana (deu ni doret...) et vaig prometre que mai em separaria de vosaltres. Per a mi hereu els millors, els més savis, els més guapos, mai teníeu cap pregunta sense resposta i sempre tot era tranquil i feliç. Al llarg dels anys vaig adonar-me que sí que hereu guapos, savis i intel•ligents, però les coses ja no eren tant tranquil•les perquè el meu cervell bullia, ens enfadavem moltes vegades i sovint no teníeu resposta a les meves preguntes existencials. Finalment als 25 anys vaig decidir marxar de casa (encara que no gaire lluny, per si de cas!) .
Des de llavors ja no em plantejo si sou guapos, savis o intel•ligents sinó que sou els meus pares i que tots som com som, però encara hi ha una cosa que coincideix amb el que pensava de petita: vull seguir estant al vostres costat perquè, malgrat ens enfadem en molts moments, en el fons en el fons, us estimo i molt!
Felicitats mare!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada