M’han dit que t’escrigui alguna
cosa, però se’m fa difícil això de fer-ho públic. Ja saps, jo des de petita he
sigut la “vergonyosa”.
Intento recordar, però només em venen
al cap un seguit d’imatges. Al menjador de la planta baixa, al voltant de l’estufa
de petroli. En Víctor i jo fent deures, tu exercicis de taquigrafia, la iaia
Laieta i la mama planxant i cosint mentre escoltàvem per la ràdio la vida de la
Soraya de Pèrsia.
El dia de la gran nevada de
Nadal. Estàvem a punt de dinar i el papa trigava en arribar. Al final, va
fer-ho com cada dia amb la seva cartera de cuir on ens portava la llet que
acabava de munyir. Havia hagut de tornar caminant des de casa els avis d’Horta
perquè el tramvia no funcionava. Aquella nit, recordes, el papa i la mama van
pujar al terrat a treure la neu perquè tenien por que s’ensorrés el sostre.
Després ens vam fer un fart de riure quan ens van explicar que la mama, sempre
tan atabalada, es va fúmer de cap i va caure de cul sobre la neu escales avall.
Te n’adones que tu mai has dormit
sola? Fins que et vas casar, sempre hem compartit habitació. De petits tu i jo
i el Víctor, el nen, amb el seu llit de baranes. Després quan feien els pisos,
compartíem llit allà a casa “el sabater” i finalment al pis nou, amb aquells
mobles de “fòrmica”. Aquella època sempre ens discutíem. Mira que eres
emprenyadora. Tu volies llegir i jo volia dormir. Tu eres “la senyoreta” i jo
la que donava pel sac.
Però recordo especialment el dia
del teu casament. Jo amb aquell vestit a l’estil far west que em veu fer posar,
tocant les campanes de La Tossa. Aquell dia vaig pensar que et trobaria a faltar.
Però curiosament, des d’aleshores, crec que hem estat més unides. Tu com a germana
gran, donant-me consell quan la Marina i la Berta eren petites o fent pinya
tots plegats davant les adversitats familiars.
Recordes els estius que hem
coincidit a Menorca, o els viatges de l’Índia o Cuba. Van ser divertits, no? O
els dinars familiars dignes d’un clan sicilià?
Hem passat gran part de la nostra
vida plegades, però hi ha coses que no es diuen, se saben, encara que el plaer
de fer-ho és immens. Gràcies per tenir-te sempre al meu costat.
Griselda
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada